Adéu al Patronat de persones amb discapacitat

Eni Novell
Veïna de Roses Castellbell

Si hagués de dir quina ha estat l’experiència mes enriquidora de la meva tasca dins de l’ Ajuntament, escolliria, sense cap mena de dubte, el meu pas per el Patronat de persones amb discapacitats.
Al costat del Patronat, he après a mirar la ciutat amb uns altres ulls, a ser capaç de visualitzar aquells dificultats que les persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial es poden trobar, senzillament, per poder portar a terme qualsevol activitat .
Sant Feliu al llarg dels anys ha anat establint una xarxa de serveis a l’entorn de les persones amb discapacitat: l’Escola Tramuntana, la Fundació Xamfrà Sant Miquel (escola i centre especial de treball), el Centre de Grans discapacitats físics a Can Llovera, La Residència a Mas Lluhí... I per a tots aquests serveis el Patronat ha estat un gran suport, i una important ajuda.
En el darrer Ple del mes de Novembre, l’actual equip de Govern format per PSC i CIU, va aprovar la dissolució del Patronat.
Crec que es una gran pèrdua per a la nostra ciutat, i n’explicaré alguns dels motius:
1/ El patronat ha estat cabdal en l’acompanyament de les persones amb discapacitat i de les seves famílies, en processos administratius, assistencials, de formació, i laborals. Ha fet un important treball en la recerca de llocs de treball, i en l’acompliment de la llei, per part de les empreses.
2/ Al llarg dels anys, el Patronat ha fet un gran treball de sensibilització de l’administració. Ens ha sacsejat, i a vegades, fins i tot ens ha tret els colors.
3/ Crec que en el moment actual de crisis que vivim, és quan més necessitem del Patronat, perquè ens faci visibles, les necessitats dels grups més minoritaris, i amb més dificultats.
4/ A Sant Feliu tenim la sort de tenir diferents entitats de persones amb disminució. El patronat els hi ha donat la força i la possibilitat de poder treballar conjuntament.
Crec que amb la dissolució del patronat perdem tots; perquè perdem la possibilitat de poder aprendre a veure la ciutat, amb uns altres ulls.

Un Nadal més trist

Veïna de Falguera

L’Ajuntament aquest any no dona suport a les botigues per celebrar Sant Llúcia a la plaça de la Vila.

Any rere any, els nostres botiguers ens han volgut apropar el Nadal, turant tot un cap de setmana, a la plaça de la Vila.

Els avets, les boles per a l’arbre Nadal, o les figuretes del pessebre, guarnien de manera natural la nostra vila, i ens anunciaven unes festes esperades per tots, grans i petits.

Sembla ser que la crisi ha abocat als participants a decidir no muntar les paradetes de venda i fer només una exposició amb articles del Nadal.

Penso que aquesta era una bona ocasió per impulsar i incentivar el comerç a Sant Feliu, tenint en compte el poc suport que reben, especialment en temps de crisi. Algun tipus d’ajuda, o de suport, hagués permès continuar amb aquesta tradició tan arrelada, alhora que s’hagués aconseguit reanimar i promocionar, les botigues del nostre municipi.

Un cop més, aquest Ajuntament m’ha decebut i no troba solucions als nous problemes que Sant Feliu està patint.

Espero que aquest fet sigui un episodi aïllat, i que els altres esdeveniments claus de la nostre vila, puguin portar-se a terme, encara que no siguin econòmicament sostenibles; com les festes de Tardor, la cavalcada de Reis, els Tres Tombs, etc.

Desitjo de tot cor que aquesta actitud no es perpetuï, i que en un futur no molt llunyà, Sant Feliu tingui uns dirigents més sensibles amb el comerç, les tradicions i la ciutadania.

Reviu Sant Feliu

Qualitat professional, reconeixement laboral

Jaume Solé
Veí de les Grases

Un altre ple municipal amb la participació de la ciutadania. Em sembla “fantàstic” i un excel•lent exercici de democràcia que les veus dels ciutadans i ciutadanes es puguin sentir al ple davant dels representants polítics. És una llàstima que en els darrers anys aquestes intervencions únicament es refereixin al mal tracte que reben els ciutadans per part de l’Equip de Govern de l’Ajuntament. Aquesta vegada els ciutadans i ciutadanes que volien ser atesos i escoltats han estat: un grup de persones, un col·lectiu de dones, un sector de professionals, unes treballadores amb un gran sentit de la responsabilitat i del compromís per la seva professió. Van venir al darrer ple municipal per expressar tranquil·lament la seva preocupació pel futur de la tasca i la qualitat de la feina que realitzen; em refereixo a les educadores de les escoles bressol municipals.

La seva veu fa anys que està en l’aire, les seves paraules fa anys que se les porta el vent d’un costat a l’altre sense que de moment ningú cregui en les seves reivindicacions. En els darrers anys el vent s’ha tornat tempesta i el que era un estira i arronsa amb els professionals d’un servei s’ha convertit amb un menyspreu a la feina que fan.

Les educadores de les escoles bressol municipals Fàbregas, Patufet i Tambor demanen dues coses ben senzilles: exercir la seva feina amb la qualitat pedagògica en l’educació que es mereixen els infants de 0 a 3 anys, i el reconeixement laboral i professional de la feina que desenvolupen. Bé, res més que no vulguem per a nosaltres mateixos com a treballadors i treballadores que tots i totes som.

Des del coneixement personal puc dir clarament que no els empenya un motiu exclusivament econòmic. Durant molts anys hem gaudit de la seva professionalitat, posant el nivell molt alt en l’educació i l’atenció dels nostres nens i nenes. Han demostrat professionalitat responsabilitat i a més han afegit un bon grapat d’entusiasme, d’il·lusió i d’esforç per dedicar-se als valors pedagògics i educatius dels infants més petits de Sant Feliu, els més petits, no per això els menys importants.

Està molt clar que per satisfer les seves demandes cal voluntat política, voluntat que fa molt de temps que no existeix en aquest Equip de Govern en les qüestions que afecten als infants: Xarxa d’atenció a la infància, escoles bressol municipals o consell d’infants.

La seva reclamació és raonada i és de justícia seure, dialogar i consensuar una sortida que valori el servei i la tasca que fan. No tinc res a dir que no hagin dit elles, aquí teniu la seva veu, les seves paraules; llegiu-les atentament. Amb un esforç decidit apostem pel futur dels nostres infants.

Les festes de tardor, un mes i molts anys després

Clara Bosch
Veïna de Centre

Fa aproximadament un mes que es van acabar les festes de tardor de Sant Feliu de Llobregat, que per a mi sempre han estat molt especials. Potser perquè molts records de la meva infància, estan relacionats amb els correfocs, els trabucaires, els gegants i grallers de Sant Feliu, amb el seguici, les atraccions i els balls de bastons... i suposo que en part, també, perquè és quan celebro el meu aniversari, ja que vaig néixer un dia 13 d’octubre.

És per aquestes raons, que des de ben petita sempre he esperat el segon cap de setmana d’octubre en candeletes, i no precisament per la festa de la hispanitat...
A mesura que he anat creixent, les festes han anat canviant de significat, per a mi, al llarg dels anys. Han passat de ser un esdeveniment eminentment familiar, on pares, fills, tiets i cosins, anàvem plegats a veure passar el correfoc o el cercavila; a ser uns dies de gresca que comparteixo sobretot, amb els meus amics.

Però últimament, tinc problemes... Des de fa uns anys, els meus amics insisteixen en que marxem a celebrar el meu aniversari fora de Sant Feliu. Jo els dic el que els he dit sempre, que son festes i que s’ha d’aprofitar, que ens ho passarem molt bé. Però així com d’altres anys això havia estat veritat, en els últims anys les coses no han estat com jo esperava.

Des de fa un temps, la oferta d’oci nocturn de Sant Feliu, ha caigut en picat. No només hi ha poques opcions d’anar a fer una copa tranquil•lament, si no que a més, els locals nocturns de la ciutat estan tallats per un únic patró i s’ha perdut, per exemple, el Casal de Joves; que quan jo era adolescent era un referent d’activitats musicals alternatives i gratuïtes.

Aquesta davallada d’oferta de diversió nocturna de la nostre ciutat, es reflexa clarament en el programa dels últims anys de les festes de tardor. No valen excuses de que aquest any estem en crisi i per això les festes han estat austeres... Això dura des de fa temps! En les 5 o 6 últimes edicions de les festes de tardor, ha anat desapareixent tota la diversió nocturna, que no només és per als joves, si no per a tothom que vulgui passar-ho bé, també durant la nit (la gent de les colles, els pares dels adolescents que comencen a voler sortir amb els seus amics, la gent de mitjana edat i la gent gran que s’animen a sortir per festes...).

Tota aquesta gent, i els joves especialment, hem vist com el ball del carrer Joan Maragall, cada any era pitjor i tancava més d’hora; hem estat testimonis de com s’han deixat de fer activitats musicals al Casal i al pavelló esportiu, hem assistit a la desaparició del concert, que aquest any ja no s’ha fet...
Tot això pel que fa a l’oci nocturn, però de dia també hi ha mancances importants: la fira cada cop és més reduïda, ja no hi ha casetes d’associacions folklòriques, cada cop hi ha menys gent al correfoc... alguna cosa està fallant i molt.

Aquest any, jo com molta gent jove de Sant Feliu, hem decidit passar la major part del nostre temps, a La Petita, les festes alternatives de la ciutat. Unes festes que no tenen res a veure amb l’Ajuntament, però que a nivell d’oferta d’activitats culturals, socials, d’oci i musicals, està molt més aconseguida que la festa major oficial. Això no pot ser. L’existència de La Petita és fruit de la riquesa i de la diversitat de la gent de Sant Feliu, però també és el resultat de l’esforç d’un grup de gent que han acabat suplint el paper que hauria de jugar la regidoria de cultura. L’èxit de La Petita és gràcies als seus organitzadors, i si alguna cosa han d’agrair-li ells a l’Ajuntament, és haver fet una programació de festes tant patètica, que el parc Nadal ha estat ple a vessar durant tots els dies festius.
Com a ciutadana de Sant Feliu, vull reivindicar unes festes com cal a la meva ciutat. Vull poder tenir raons de pes per defensar que per festes val la pena quedar-se a Sant Feliu, vull poder dir amb el cap ben alt que Sant Feliu és una ciutat que es preocupa no només perquè la gent pagui impostos, si no també per la felicitat dels habitants de la ciutat; i l’oci forma part indissoluble, del que necessita la gent per a viure bé.

Inicio actividades deportivas

Daniel Muñoz
Veí de Centre

Mediante este escrito, quiero dar relevancia a la labor de tantas personas, padres y madres, y a sus respectivos hijos e hijas; que cada año llenan de actividad desinteresada las instalaciones de nuestra ciudad, y que conforman una parte muy importante del tejido asociativo de Sant Feliu. Es muy importante, y hay que destacarlo; el dinamismo que aportan todas las entidades deportivas, cómo de manera desinteresada movilizan a cientos de niños y niñas cada fin de semana para la respectiva competición o partido, y cómo todo esto aporta un sentimiento de ciudad dentro de cada una de las personas implicadas.


Si recuperáramos, de alguna manera, lo que suponía la temporada deportiva, podríamos realizar una serie de afirmaciones como las que a continuación pretendo exponer.

Una de las cosas que más se echa de menos en la temporada estival, es la cantidad de padres que los sábados y domingos por la mañana intentan aparcar, de cualquier manera, cerca de las instalaciones deportivas; debido a que tienen que llevar a sus respectivos hijos e hijas al partido que corresponde. Que no se entienda como una crítica, todo lo contrario, ya que yo mismo continuo siendo uno de "esos" cuando realizamos la convocatoria de mi equipo.

Si usted, como padre o madre, sufre este síndrome, éste no es otro que el síndrome del INICIO DE LA ACTIVIDAD DEPORTIVA DE LAS ENTIDADES. No se preocupe por su estado, lo único que hay que hacer es madrugar, llegar de los primeros, hablar con los padres de su entidad en cuestión, ubicar a todos los jugadores a los que sus padres no han podido llevar -porque ese día trabajan-, y un largo etcétera que nos llevaría varias páginas.

También los protagonistas principales de ese día, los niños y las niñas que van a competir, padecen una especie de síndrome, pero con otro tipo de síntomas, que no todos los padres conocen; los síntomas del PRE PARTIDO. Sus mecanismos de defensa, no son otros que: levantarse de la cama dos horas antes, ya que no se quiere llegar tarde al partido, revisar varias veces la mochila por si se les ha olvidado algo "imprescindible" para el partido -esos calcetines idénticos como los que se pone Juan Carlos Navarro, o esas botas de fútbol igual que las de Mecí-, y preguntar una y otra vez al padre o a la madre “¿cuándo salimos para el partido?”. El síndrome pre partido, tiene también un componente nervioso, que se suele curar una vez acaba el partido


Con este texto, solo quiero enfatizar estas dos figuras tan importantes, como son los padres y los hijos que comienzan sus actividades deportivas; para animarlos de corazón, a que bajo ningún concepto -aunque caiga una multa por mal aparcamiento-, se desvíen de este camino, para que continúen ayudándonos a aprender todos los conocimientos y valores de convivencia y amistad, que se ganan con la práctica del deporte. Como dijo Juvenal, "mens sana in corpore sano”.

Les associacions no són un problema, són un guany per a la ciutat

Mònica Ximeno
Veïna de Roses Castellbell

Dissabte 2 d’octubre al vespre havia una cua important al davant de la Sala Ibèria, una nova associació es presentava a Sant Feliu, després d’una setmana d’activitats, un espectacle i un sopar l’acompanyaven, ciutadans i ciutadanes de la meva ciutat donaven suport a Etiòpia, especialment als seus infants, a un país que pateix la lacra de la fam i la pobresa extrema, a més de moltes altres coses, com la vulneració més salvatge de tots i cadascun dels drets humans.

La meva sorpresa però, no va ser en veure com la ciutadania de Sant Feliu responia a la crida de les associacions, som una ciutat amb llarga tradició associativa, ho diuen els i les expertes, està documentat, hi ha llibres que publica el Centre d’Estudis Comarcals que així ho demostren. Vaig quedar sorpresa, perquè sé que Sant Feliu amb els anys ha conquerit espais importants de participació i té arrelada molt endins la necessitat de fer visible el seu associacionisme, sé que Sant Feliu ha estat una ciutat multicultural des de molt aviat. No cal dir que va ser receptora i integradora d’un important nombre de persones que s’instal•laran aquí als anys 60 i 70 i que encara ho és de persones que es continuen instal•lant aquí, vinguin d’on vinguin. Totes aquestes persones, i les que viuem i han nascut a Sant Feliu, són la gent que integren les nostres associacions, de molt variada activitat i motivació, aquesta és la gent de Sant Feliu.

No m’explico doncs, i ho faig amb sorpresa, com els regidors i regidores que governen aquesta ciutat, que és de les persones, posen insistentment pals a les rodes a les associacions, per tal que aquesta conquesta, que aquest valor que ens distingeix i ens fa millors com a ciutat, enlloc de ser un guany sigui un problema.

Jo, que sóc una dona associada i activa al Casal de la Dona i a ACSUR-Las Segovias crec que puc afirmar en nom de moltes altres persones que cap governant, de cap partit, ni de dretes ni d’esquerres, i molt menys junts com és el cas avui (PSC-CiU), pot aturar a la gent que creiem que des de la ciutadania, des de les associacions es fa més gran i més important la nostra ciutat, s’equivoquen i fracassaran, no aconseguiran ofegar, per més que ho intentin el moviment de la gent.

Benvinguda a la meva ciutat l’Associació IPI-Cooperació.

La ciutat silenciada

Manel Martínez
Veí de Falguera

Poc a poc anem descobrint noves dades que expliquen l’interès del PSC i CiU de Sant Feliu de Llobregat en el desmantellament i ofegament de la ràdio de la nostra ciutat, una de les ràdios més antigues de la comarca, per la qual han passat professionals que ara estan en primera línia dels mitjans de comunicació nacional.

Han substituït professionals, han reduït programes i participació de la gent de la ciutat. Amb un objectiu molt clar silenciar la veu de Sant Feliu.

En el darrer ple municipal vaig poder exposar el resultat d’un estudi sobre el contingut dels informatius de la ràdio municipal, al llarg de tot el primer trimestre d’aquest any.

De les dades d’aquest estudi, es poden extreure dues conclusions contundents: hi ha un fort control polític en els continguts, hi ha la voluntat d’anul•lar tota visió crítica o independent que hi pugui haver a la ciutat.

Una ciutat sense veu és una ciutat indefensa, perquè ens porta al desconeixement entre nosaltres, a ignorar problemes, propostes i alternatives, a aïllar-nos els uns dels altres. I és això precisament el que estan cercant PSC i CiU, l’ofegament de tot allò que pugui tenir vida pròpia, més enllà del què els interessi a ells.

Davant el silenci que el govern local ha imposat a l’emissora, la ciutat no pot respondre també amb silenci i resignació. Tot el contrari, hem de defensar més que mai el que sempre ha estat aquesta ciutat, amb un ciutadania acostumada a prendre la paraula sempre que ha estat necessari, o a sortir al carrer a celebrar o a reclamar, quan ha calgut.

Hem de defensar aquella marca que havíem tingut com a ciutat del “Viu Sant Feliu”

Som 100, i tots som Sant Feliu

Jordi San José
Veí de Falguera

Bé, no és ben bé així... A Sant Feliu, a data d’avui, som una mica més de 21.000 homes i una mica més de 22.000 dones. És previsible que abans d’acabar l’any, ens acostem als 44.000 habitants

Però... com seriem si només fóssim 100, conservant l’estructura social del Sant Feliu d’avui dia?

Seriem 49 homes i 51 dones. Els homes, una mica més joves, amb una edat mitjana de 38 anys i 8 mesos. Les dones, amb una edat mitjana de 40 anys i 11 mesos.

Mirem-ho amb una mica més de calma. En la ciutat de 100 habitants que us he descrit, hi hauria 49 homes repartits així: 8 no arribarien als 15 anys, n’hi hauria 35 entre 15 i 64, i 6 serien més grans de 65. En el cas de les dones, n’hi hauria 8 que serien més grans de 65. Serien les dues conciutadanes que farien que, de entre els 100 habitants, 49 fossin homes i 51 dones.

On viuríem? La major part de nosaltres, al barri de Roses Castellbell: serien 29; 14 homes i 15 dones. 18 viurien a Falguera i 16 a Can Calders -tants homes com dones en tots dos barris-, mentre que al centre de Sant Feliu hi residiren 15 persones (7 homes i 8 dones). 13 persones viurien al Mas Lluí, 11 al barri de la Salut i els altres vuit es repartirien entre les Grasses (3), Can Llobera (3), i 2 a Can Maginàs.

On hauríem nascut? 61 a Catalunya, dels quals 60 a la província de Barcelona; 29 haurien nascut a la resta d’Espanya -14 a Andalusia, 3 a Castella-Lleó, 3 a Extremadura, 3 a la Manxa, 2 a Aragó i 1 al País Valencià, Madrid, Múrcia i Galícia-; i 10 fora d’Espanya, dels quals 5 serien nascuts a Sud Amèrica, 3 a l’Àfrica, 1 a la resta d’Europa, i 1 a l’Àsia.

Però no en totes les franges d’edat ens repartiriem per igual, com passa també al Sant Feliu real. Per sota dels 40 anys, serien 52 persones, i per sobre, serien 48. Dels 52 més joves, 43 ja haurien nascut a Catalunya, i només 2 a la resta d’Espanya, així com 7 que haurien nascut fora d’Espanya. En canvi, dels 48 més grans, la majoria haurien nascut a la resta d’Espanya (27), mentre que a Catalunya hi haurien nascut 18, i només 3 fora d’Espanya. Per sota dels 40 anys, la major part ja haurien nascut aquí, però la majoria, també, serien filles i fills dels que van venir de fora.

Com viuríem? Tots 100 ens repartiríem en 33 habitatges: com si diguéssim, viuríem de 3 en 3. Com tota estadística, l’hem de mirar amb precaució... Per damunt dels 20 anys, serien 39 homes i 41 dones. Dels 39 homes, 12 estarien solters i 25 estarien casats, i només hi hauria 1 vidu i 1 divorciat. De les 41 dones, 10 estarien solteres i 25 estarien casades, però serien 4 vídues -4 vegades més!-, i 2 divorciades.

Quants treballem? En què? Quins estudis tenim? En què parlem? Quant guanyem? Moltes preguntes per conèixer-nos millor, per acceptar-nos tal com som, per saber quin és el nostre present i apuntar en la direcció que volem que sigui el nostre futur.

Ras i curt: continuarà!

Collserola serà Parc Natural

Susana Joaquín del Río
Veïna de Mas Lluí

Per fi han quedat enrere els anys en els que CIU, des del govern de la Generalitat, es negava a impulsar la declaració de Collserola com a Parc Natural; així com els anys en els que el PSC, des dels ajuntaments, votava en contra de les mocions que demanaven aquesta declaració.

Gràcies al treball de molta i molta gent, que sempre ha defensat la preservació del gran pulmó verd de Barcelona i el seus voltants, i un cop superats molts obstacles; la Conselleria de Medi Ambient, amb en Francesc Baltasar al capdavant, ha ultimat el projecte de llei per declarar Collserola com a Parc Natural, que properament es presentarà per a la seva aprovació.

És una aposta necessària i valenta. Necessària, perquè es tracta de protegir un espai natural amb una gran extensió territorial, envoltat de trames urbanes i al bell mig del territori en el que es concentra el volum d’activitat econòmica més important del país. Per aquest motiu, cal una llei que ajudi a protegir l’espai de la pressió urbanística i dels interessos econòmics que es mouen al seu voltant. Valenta, per que serà una experiència única al món, ja que es pretén declarar parc natural, un espai situat al bell mig d’una gran zona urbana, com la que representen Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Es tracta, doncs, de fer compatibles de manera eficient, la preservació i recuperació d’aquest gran espai natural, amb les activitats humanes i econòmiques que es desenvolupin, tant al al voltant de Collserola, com al seu interior.

Sense expressió ni convicció

Jaume Solé
Veí de les Grases

Definitivament l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat fa oïdes sordes a qualsevol proposta que arriba al ple municipal per part de la ciutadania. Un cop més no escolta i va a la seva, mal assumpte per a una administració que ha de ser propera.

En el ple municipal del mes de juny, novament els ciutadans han demanat ser escoltats pels representants polítics. En aquesta ocasió es tracta d’un conjunt d’entitats entre les que hi podem trobar: els Amics de la Natura, l’Agrupació de Recerca i Estudis de Sant Feliu, l’Ateneu Santfeliuenc, el CineBaix, el Centre Parroquial, el Casino Santfeliuenc, l’Agrupació Excursionista Sant Llorenç i el GEPS. Aquesta circumstància succeeix el mateix dia en què el Síndic presenta el seu informe anual on es destaca l’augment d’un 14% de les intervencions de la sindicatura.

La història es repeteix a mesura que van passant els plens: “tal o qual regidor no ens ha escoltat”, “les propostes que presentem no són ateses”, etc. La mateixa cantarella, impròpia d’una institució que ha de garantir la participació ciutadana en la presa de decisions.

Fa unes setmanes vaig comentar que aquest equip de govern ha trencat tots els canals de comunicació amb la ciutadania, doncs tampoc sembla que en aquesta ocasió res hagi canviat.


Fre a l’expressió ciutadana

Del què es tracta aquesta vegada és de la denúncia per part d’un conjunt d’entitats de Sant Feliu sobre l’ús dels plafons d’informació ciutadana que hi ha repartits pels carrers de la ciutat. Aquests plafons serveixen a les entitats, associacions i al propi ajuntament per donar a conèixer les seves activitats culturals, esportives i socials.

Han passat sis mesos des de que les entitats van dirigir-se a l’ajuntament per queixar-se pel que creuen un mal ús dels plafons d’expressió ciutadana. En aquests sis mesos, el regidor responsable i les entitats no han trobat cap punt d’acord que pugui satisfer les reclamacions presentades.

Amb la moció les entitats volen protestar pel què consideren un mal ús dels plafons per part d’algunes empreses privades que els utilitzen com un espai de publicitat gratuïta, i s’eviten d’aquesta forma el cost d’anunciar-se en altres mitjans (cartelleres comercials, tanques publicitàries, autobusos, etc). En concret es queixen de la distribució indiscriminada de publicitat per part d’empreses que en excés envaeixen els plafons de la ciutat ocupant tota la superfície, sense cap respecte pel què tapen i sense importar el cost econòmic que representa per a les entitats. Aquesta situació fa que les entitats molts cops hagin de fer ús d’altres espais no autoritzats per informar de les seves activitats.

Estarem tots d’acord en què aquests plafons d’informació ciutadana han de ser utilitzats per les entitats sense ànim de lucre i sense finalitat comercial, les empreses tenen els seus canals de publicitat. Què pensaríem si les entitats que en molts casos reben les subvencions del propi ajuntament haguessin de pagar en mitjans privats per anunciar les activitats?


Si us plau, una mica de civisme

A dia d’avui, els cartells penjats en els plafons d’informació ciutadana representen el principal suport de què disposen les entitats i el més directe per a la difusió de les seves activitats. El que sol•liciten és un canvi de l’ordenança municipal i que es reguli l’ús dels plafons d’expressió ciutadana per a les entitats, associacions i ciutadans i ciutadanes en general, i que es prohibeixi el seu ús per a publicitat comercial.

També es demana que s’augmenti el número de plafons existents a la nostra ciutat, regularitzar el dia de neteja, alhora que es suggereix editar un plànol amb la ubicació dels plafons repartits per la ciutat, entre altres propostes per millorar el manteniment i el seu ús.

Des d’Iniciativa pensem que són un mitjà important i de vegades l’únic perquè les entitats puguin difondre les seves activitats. Per tant, cal prioritzar el seu ús per part d’aquestes. Abans de res és necessari fer una anàlisi de la ubicació dels plafons i valorar si són les més adients. I a partir d’aquí caldria fer un esforç per ordenar l’ús a fi que realment siguin “plafons d’informació ciutadana”. L’Ajuntament disposa de mecanismes per fer-ho (ordenança, agents cívics). Únicament manca la voluntat política de l’equip de govern per fer-ho possible.

Una il·lusió, un projecte per a tothom, Jordi San José

Lidia Muñoz
Veïna de Falguera

Per a molts i moltes de nosaltres ha arribat un moment de desencís a la nostra ciutat del què a vegades sembla que no podem fer marxa enrere. Trobem una ciutat a la deriva on, malgrat tot, la seva inèrcia primigènia és la força que encara ens manté alerta i desperts. Aquesta inèrcia, aquesta força, aquest esperit santfeliuenc, aquest sentiment de pertinença a la nostra ciutat, el trobem en els ulls de moltes persones, i entre d’altres, en els del Jordi San José.

En Jordi és d’aquesta classe de persones que estan fetes d’una mena especial, la seva visió oberta i integradora de la ciutat augura sens cap tipus de dubte la possibilitat de retornar a un estatus ciutadà, íntegre i garantit, per a totes les persones que vivim i volem gaudir de la nostra ciutat.

En Jordi és manifestament la persona que recull totes les sensibilitats de les quals es compon Sant Feliu. Homes i dones, joves i grans, identitat i cultura, qualitat i equitat, democràcia i diàleg, són termes que ell normalment utilitza per expressar la necessitat que hom sigui anomenat, que tots i totes tinguem un espai propi per viure i conviure a la nostra ciutat.

En Jordi imagina la ciutat que nosaltres tenim al cap, on segurament l’existència del conflicte és present, però aquest representa un motor de canvi i no d’enfrontament; on l’accés als serveis públics està garantit a tota la ciutadania, on l’acció de govern està encaminada a avalar el benestar de totes les persones que conformem el nostre estimat Sant Feliu.

Els homes i dones que donem suport al Jordi San José volem comptar amb l’opinió de tota la ciutadania, perquè ens importa, perquè és necessària, i perquè volem reconstruir una ciutat on tothom pugui dir la seva. Aquesta oportunitat no la podem deixar córrer, la il·lusió que dóna el tret de sortida cap al Sant Feliu que volem.

Trist ofici el de manipular

Manel Martínez
Veí de Falguera

Des del Departament de Comunicació de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, amb data 9 de juny, s’ha enviat als mitjans de comunicació un escrit en el que es valora l’èxit de l’exposició “Sedentaris”, instal•lada les darreres setmanes a la Sala Ibèria.

Soc testimoni de l’èxit d’aquesta exposició, i també de l’interès de la mateixa. Una molt bona activitat, que molts ciutadans i ciutadanes han pogut gaudir.

Ara, sembla que als responsables de comunicació de l’Ajuntament, més que la pròpia exposició, els preocupa el que passa en els plens municipals. Ja que la meitat del comunicat el dediquen a carregar en temes que han estat objecte de debat al ple municipal, com és el cas de l’excessiu preu que fa temps es va pagar per la compra d’aquest espai, i del que l’equip de govern de PSC-CiU sempre s’ha negat a justificar amb claredat.

Mal servei es dóna des del Departament de Comunicació de l’Ajuntament, quan per informar objectivament, en aquest cas sobre una activitat cultural, es dediquen a elaborar comunicats partidistes.

Mal servei dóna el dçDepartament de Comunicació de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat quan, i no és la primera vegada, actua com si fos el ganivet de premsa de PSC-CiU i no el de un organisme públic.

Volem Ràdio Sant Feliu

Manel Martínez
Veí de Falguera

La comunicació local no és ni cap luxe ni quelcom intranscendent. És un servei necessari que ha de garantir a la ciutadania la informació d’allò que passa al seu voltant, i del què passa lluny, però d’una visió més propera.

Els mitjans de comunicació local, fins i tot, poden ser una magnifica plataforma per fomentar la participació. Implicant a la ciutadania en la intervenció en mitjans com la ràdio es facilita la creació d’espais de relació i d’intercanvi.

Aquesta idea va ser la que va motivar la creació de Ràdio Sant Feliu, així com la millora i inversió que al llarg de més de vint anys es va anar implementant en mitjans i continguts. Una inversió que la ciutat va poder rendibilitzar, amb l’existència d’un canal que ajudava a generar consciència de ciutat i de ciutadania, i afavoria la cohesió.

Al llarg de tot aquest temps, a la nostra ràdio hem pogut comptar amb l’aportació de molts bons professionals, que hi han posat molta dedicació, esforç i il·lusió. I que van convertir la ràdio en un agent que sempre era present en les activitats i la vida de Sant Feliu.

Lamentablement l’opció de PSC i CiU ha estat asfixiar aquesta ràdio, expulsant a bons professionals i reduint la seva programació i presència a la ciutat.

Aquesta actitud de Vázquez i els seus respon a les ganes de reduir espais de ciutadania, i a una visió de la comunicació municipal únicament com a instrument polític, treballant-la a cop de tristos comunicats de premsa oficials.

Aquest retrocés en el model de política de comunicació de Sant Feliu, s’aguditza amb la manera de com s’està gestionant la relació amb els mitjans de fora de la ciutat, fins i tot amb aquells encarregats de donar suport als mitjans locals. Són diversos els casos de mitjans que han rebut, des de l’ajuntament, indicacions de mala manera sobre de què i com han d’informar.

Aquest trist panorama, contrasta amb l’esforç de molts ajuntaments, que avui intenten impulsar els mitjans de comunicació local amb projectes tan importants per al desenvolupament de la xarxa local de comunicació, com són COMRàdio I la Xarxa de Televisions Locals. Com a membre d’ambdós consells de direcció, sóc conscient de la quantitat de suports que s’hi generen per facilitar el funcionament i enfortiment de les ràdios i televisions locals.

Per tot això cal exigir la recuperació de la normalitat a Ràdio Sant Feliu, amb una programació estable que sigui un bon recipient per dipositar i emetre tota la informació al voltant de la vida de la ciutat. Amb professionals valorats, que no tinguin por del polític de torn, i que com sempre estiguin presents en totes les activitats de la ciutat. I amb un funcionament transparent i democràtic que respecti la legislació vigent, impulsada per la majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya, i a la que PSC i CiU de Sant Feliu donen l’esquena.

Participació: diàleg o monòleg

Jaume Solé
Veí de les Grases

Una de les qüestions que més em sorprèn i em preocupa des de què sóc regidor és la falta de sintonia entre l’Ajuntament i la ciutat. Cada vegada és més evident com l’equip de Govern es despreocupa a l’hora d’atendre i d’escoltar a la ciutadania de Sant Feliu. I això passa a l’administració local, on la democràcia es fonamenta des de la proximitat; on precisament s’han de construir ponts de diàleg entre els representants polítics i els ciutadans i ciutadanes més enllà del fet de votar cada quatre anys un projecte polític.

Des de fa mesos atenem en cada ple municipal les peticions de persones i entitats que, des de diferents àmbits de la ciutat, reclamen ser escoltades pels representants polítics. Fan servir aquest òrgan de representació ciutadana per exposar les seves queixes. Fins aquí un exercici democràtic.

Ciutadans i polítics -aquests últims són els que tenen la responsabilitat de governar- no sempre tenen la necessitat d’entendre’s i d’arribar a acords en tots els assumptes; uns representen col·lectius que se senten afectats i els altres representen els ciutadans i ciutadanes que els han donat la responsabilitat durant quatre anys per portar el timó de la ciutat. Però..., es pot governar a contracorrent de la ciutadania? És una reflexió que és necessari valorar.

Ara bé, ja no es tracta tan sols del problema concret que pateixen aquests ciutadans i ciutadanes i que els porta a reclamar l’atenció del conjunt de grups municipals. En la majoria dels casos del què més es queixen, més enllà del problema que els afecta, és de la falta de diàleg amb l’Ajuntament. Què està succeint?

Avui a Sant Feliu patim una manca de predisposició per part de l’equip de Govern a escolar a la ciutat. També els grups de l’oposició molt sovint veiem com se’ns nega informació per realitzar la funció que ens ha encomanat la ciutadania.

No és d’estranyar, doncs, les actuacions del Sr. Vázquez encaminades precisament a tancar la porta a la participació -en el sentit ampli de la paraula- oberta: prescindir dels consells territorials, sectorials i de ciutat; enfrontament amb les entitats veïnals; restriccions en els mitjans d’informació públics, Ràdio Sant Feliu i butlletí municipal; o amenaces en el canvi de funcionament del ROM (Reglament Orgànic Municipal) per tal de restringir l’accés dels ciutadans i ciutadanes al ple municipal; són símptomes del canvi d’actitud en l’equip de govern.

Una llista inacabable de problemes presentats al ple municipal per ciutadans i entitats han començat per la falta de diàleg, d’informació i de transparència entre la ciutat i l’Ajuntament. Darrerament, han assistit al ple municipal entre d’altres col·lectius, dos que vull remarcar: un, els usuaris i usuàries del Complex Municipal de Piscines i l’altre, l’alumnat de l’Escola de Persones Adultes Mestre Esteve; en ambdós casos han manifestat la falta de diàleg amb l’Ajuntament i la falta de predisposició per arribar a acords.

Un altre cas, és el tracte amb les entitats veïnals que insistentment sol•liciten ser informades dels temes que afecten a la ciutat i que han denunciat la falta de transparència de l’equip de Govern en temes tan importants per al futur de la ciutat com: el mal funcionament del servei de la neteja i recollida d’escombraries, l’arribada del metro a la ciutat en millors condicions, la desviació de diners del pressupost del Complex de Piscines Municipals, l’opacitat en la compra de la Sala Ibèria, els defectes en la construcció de la nova piscina municipal, la modificació del pla general metropolità (PGM) que afecta als barris de les Grases i de Mas Lluí, etc.

Com a ciutadans hem d’exigir el dret al diàleg i a la participació en les decisions que afecten al futur de la nostra ciutat com a garantia de transparència. Els polítics, representants de la veu de la ciutadania, han de fer l’esforç d’escoltar, dialogar i buscar el consens si aquest és possible. Quan del que es queixa la ciutadania és de manca d’atenció, de poca disponibilitat al diàleg i d’opacitat vers a ells; és en aquest moment quan la democràcia de proximitat és veu falta de la seva essència i el diàleg de participació és transforma en un monòleg sord i sense resposta.