Marc Rius
Veí de Centre
Quan jo era petit, hi havia molts closos a Sant Feliu. El clos de can Nadal, el clos de can Falguera, el clos de cal Puntaire, el clos de can Ribas, etc ...
A la dreta de l’església, entre la façana i la casa de can Ribas, també hi havia un clos. Era petit i ple d’herbes. Estava tancat per una paret feta amb quatre pilars de formigó units per un envà arrebossat de ciment d’uns dos metres d’alçada i amb una porta reixada com a únic accés. Anys més tard, la reixa, lluïa un formós carenat per reforçar la seva identitat: la de barrar el pas.
Als més petits ens feia cert respecte entrar-hi, sobretot quan et tocava saltar per recollir la pilota que havies penjat. T’havies d’enfrontar a les altes i punxoses herbes i sobretot a les ortigues, llavors sempre portàvem pantalons curts; i escapar a la mirada fixa, penetrant i permanent, del vigilant del clos. A qualsevol hora que hi saltessis senties la seva mirada. Ell sempre hi era fent la seva feina: defensar el clos d’intrusos des del seu racó. Una fornícula era la seva garita, i des d’allí, i a través dels matolls, s’esforçava per mantenir el clos en silenci i en pau. Deien que hi havia enterrat un soldat de la guerra, un moro dels que anaven amb Franco.
La tàpia de l’església, tal com s’anomenava a la paret del clos, era la porteria del nostre imaginari camp de futbol. Els pilars centrals eren els pals i el camp el delimitava la vorera del davant de l’església. Allà jugàvem, la majoria de les vegades, a “taquigol” (atac i gol). També jugàvem al “bòlit”, la “gepa”, “matar i parar”i a frontó. Només calia una pilota i al crit “Anem a jugar a la tàpia” per córrer de seguida i no ser l’últim en arribar: aquest feria de porter.
A mitjans dels 60, can Ribas va desaparèixer sota l’onada de modernitat. També derruïren la tàpia i desaparegué el clos. S’alçà un nou edifici sobre la casa senyorial, però amb una arcada es respectà el terreny del clos. Per sobre d’ell, projectaren un carrer de terra. El clos s’obria i s’allargava fins al carrer del darrera, però a canvi de perdre la seva pau, el seu silenci i la seva tàpia. I sense poder-hi fer res, és veié obligat a patir el pes i el soroll de la gent. Fins i tot li van posar un nom: Passatge del Penedès. Del vigilant i el moro ningú en va sentir a dir rés més. Anys més tard, cobriren el terra amb rajoles fent formes geomètriques en blanc i vermell, com a la plaça de la Vila..
Passaren els anys, i a finals dels 90 remodelaren altra vegada la plaça del davant de l’església, la plaça de la Vila. Entraren homes i màquines i ho aixecaren tot, des de la plaça als carrers adjacents. No sé si buscaven alguna cosa, però sembla que no trobaren res, a part d’alguns ossos disseminats davant la porta de l’església, digueren que sense importància, ja que tornaren a tapar-ho tot. Aquesta vegada amb un tipus de lloses petites, artificials. Davant l’església i en el passatge hi col•locaren lloses molt més grans i pesants. Per fi el vigilant i el moro tenien una bona llosa sota on poder descansar.
Passaren els anys, però mentrestant, anava succeint un fet inexplicable. Les lloses petites de la plaça i adjacents, començaren poc a poc, a moure's. Semblava que tinguessin vida! Quan la gent hi passava pel damunt, semblava que llencessin un petit crit o un clam d’angoixa. I si qui passava per sobre era un cotxe o un camió, el crit era esfereïdor i el dolor era tant intens que les lloses veïnes repetien el moviment i el crit com un cànon a quatre veus. I quan la pressió era insuportable, les lloses escopien les seves negres llàgrimes per les juntures, per tal d’apaivagar el seu dolor. Com més cotxes i camions passaven pel lloc, més lloses compartien el dolor, i explotant de ràbia cridaven a l'uníson: Prou, prou, prou! Prou, prou, prou!
Entre tant, les lloses grans del passatge aguantaven tots els embats i mantenien intacte el terra de l’antic clos. Sembla que ningú va trobar una explicació ni solució al problema de les lloses petites.
A la tardor passada aixecaren una rassa al llarg del passatge. No sé si buscaven algunes antigues restes del clos, o volien aclarir perquè les lloses grans s’havien mantingut tant de temps en el seu lloc. Un cop obert aprofitaren per passar-hi uns tubs i poc desprès tornaren a tapar-ho a corre-cuita, per què començaven les Festes de tardor.
Just l’endemà d’haver tornat a col•locar les lloses al seu lloc, aquestes començaren a moure's misteriosament . Poc a poc, una per una, anaren agafant vida. Primer les de la zona de l’antic clos, sota la volta, i desprès, de mica en mica, s’hi anaren afegint les altres lloses mogudes al obrir la rassa, fins a fer sentir el seu dolorós gemec. Podria ser un senyal del vigilant i el moro molestós per haver pertorbat el seu repòs? I a mesura que passava el temps, la gent i els cotxes, anava augmentant el moviment de les pedres i aquestes, acompanyant-se amb crits, gemecs i laments, feien més suportable el seu dolor.
Vuit mesos més tard, quasi totes les pedres havien estat desarrelades, moltes patien ferides o estaven partides. Fartes d’aguantar el pes en un equilibri inestable, ferides en el seu orgull i afòniques de demanar auxili en va, s’havien rendit.
Un dimecres de bon matí, aparegué una brigada amb armilles reflectants i casc. Camió, tanques, sorra, ciment, formigonera, grup electrogen, eines i aigua.
Encerclaren les pedres cridaneres amb unes tanques metàl·liques. Aixecaren totes les pedres amb palanques o a cops de martell. Un cop netejat i preparat el terra, i entre pols, sòl, soroll i cops de massa tornaren a re col·locar i encaixar les pedres. Cal dir que en aquest procés no totes sobrevisqueren. Per sort n’hi havia de noves per substituir-les. Al capvespre del dissabte donaren per acabada la tasca. El vigilant i el soldat tornaven a tenir una llosa com Déu mana. Com a testimoni deixaren durant una setmana les tanques metàl·liques. Era per assentar l’obra o un signe de respecte pel vigilant i el vell soldat?
Pensant-t’ho bé, no crec que la brigada en sabes rés del vigilant i el soldat, han passat massa anys, però és ben curiós que qui ha tornat la pau a les lloses del clos fos un grup de compatriotes del soldat.
Però al tercer dia començà a moure’s una llosa a l’antic clos.
Aconseguirà arrossegar a la revolta a les seves companyes?
Estan condemnats a no poder descansar en pau, el vigilant i el vell soldat?.
A la dreta de l’església, entre la façana i la casa de can Ribas, també hi havia un clos. Era petit i ple d’herbes. Estava tancat per una paret feta amb quatre pilars de formigó units per un envà arrebossat de ciment d’uns dos metres d’alçada i amb una porta reixada com a únic accés. Anys més tard, la reixa, lluïa un formós carenat per reforçar la seva identitat: la de barrar el pas.
Als més petits ens feia cert respecte entrar-hi, sobretot quan et tocava saltar per recollir la pilota que havies penjat. T’havies d’enfrontar a les altes i punxoses herbes i sobretot a les ortigues, llavors sempre portàvem pantalons curts; i escapar a la mirada fixa, penetrant i permanent, del vigilant del clos. A qualsevol hora que hi saltessis senties la seva mirada. Ell sempre hi era fent la seva feina: defensar el clos d’intrusos des del seu racó. Una fornícula era la seva garita, i des d’allí, i a través dels matolls, s’esforçava per mantenir el clos en silenci i en pau. Deien que hi havia enterrat un soldat de la guerra, un moro dels que anaven amb Franco.
La tàpia de l’església, tal com s’anomenava a la paret del clos, era la porteria del nostre imaginari camp de futbol. Els pilars centrals eren els pals i el camp el delimitava la vorera del davant de l’església. Allà jugàvem, la majoria de les vegades, a “taquigol” (atac i gol). També jugàvem al “bòlit”, la “gepa”, “matar i parar”i a frontó. Només calia una pilota i al crit “Anem a jugar a la tàpia” per córrer de seguida i no ser l’últim en arribar: aquest feria de porter.
A mitjans dels 60, can Ribas va desaparèixer sota l’onada de modernitat. També derruïren la tàpia i desaparegué el clos. S’alçà un nou edifici sobre la casa senyorial, però amb una arcada es respectà el terreny del clos. Per sobre d’ell, projectaren un carrer de terra. El clos s’obria i s’allargava fins al carrer del darrera, però a canvi de perdre la seva pau, el seu silenci i la seva tàpia. I sense poder-hi fer res, és veié obligat a patir el pes i el soroll de la gent. Fins i tot li van posar un nom: Passatge del Penedès. Del vigilant i el moro ningú en va sentir a dir rés més. Anys més tard, cobriren el terra amb rajoles fent formes geomètriques en blanc i vermell, com a la plaça de la Vila..
Passaren els anys, i a finals dels 90 remodelaren altra vegada la plaça del davant de l’església, la plaça de la Vila. Entraren homes i màquines i ho aixecaren tot, des de la plaça als carrers adjacents. No sé si buscaven alguna cosa, però sembla que no trobaren res, a part d’alguns ossos disseminats davant la porta de l’església, digueren que sense importància, ja que tornaren a tapar-ho tot. Aquesta vegada amb un tipus de lloses petites, artificials. Davant l’església i en el passatge hi col•locaren lloses molt més grans i pesants. Per fi el vigilant i el moro tenien una bona llosa sota on poder descansar.
Passaren els anys, però mentrestant, anava succeint un fet inexplicable. Les lloses petites de la plaça i adjacents, començaren poc a poc, a moure's. Semblava que tinguessin vida! Quan la gent hi passava pel damunt, semblava que llencessin un petit crit o un clam d’angoixa. I si qui passava per sobre era un cotxe o un camió, el crit era esfereïdor i el dolor era tant intens que les lloses veïnes repetien el moviment i el crit com un cànon a quatre veus. I quan la pressió era insuportable, les lloses escopien les seves negres llàgrimes per les juntures, per tal d’apaivagar el seu dolor. Com més cotxes i camions passaven pel lloc, més lloses compartien el dolor, i explotant de ràbia cridaven a l'uníson: Prou, prou, prou! Prou, prou, prou!
Entre tant, les lloses grans del passatge aguantaven tots els embats i mantenien intacte el terra de l’antic clos. Sembla que ningú va trobar una explicació ni solució al problema de les lloses petites.
A la tardor passada aixecaren una rassa al llarg del passatge. No sé si buscaven algunes antigues restes del clos, o volien aclarir perquè les lloses grans s’havien mantingut tant de temps en el seu lloc. Un cop obert aprofitaren per passar-hi uns tubs i poc desprès tornaren a tapar-ho a corre-cuita, per què començaven les Festes de tardor.
Just l’endemà d’haver tornat a col•locar les lloses al seu lloc, aquestes començaren a moure's misteriosament . Poc a poc, una per una, anaren agafant vida. Primer les de la zona de l’antic clos, sota la volta, i desprès, de mica en mica, s’hi anaren afegint les altres lloses mogudes al obrir la rassa, fins a fer sentir el seu dolorós gemec. Podria ser un senyal del vigilant i el moro molestós per haver pertorbat el seu repòs? I a mesura que passava el temps, la gent i els cotxes, anava augmentant el moviment de les pedres i aquestes, acompanyant-se amb crits, gemecs i laments, feien més suportable el seu dolor.
Vuit mesos més tard, quasi totes les pedres havien estat desarrelades, moltes patien ferides o estaven partides. Fartes d’aguantar el pes en un equilibri inestable, ferides en el seu orgull i afòniques de demanar auxili en va, s’havien rendit.
Un dimecres de bon matí, aparegué una brigada amb armilles reflectants i casc. Camió, tanques, sorra, ciment, formigonera, grup electrogen, eines i aigua.
Encerclaren les pedres cridaneres amb unes tanques metàl·liques. Aixecaren totes les pedres amb palanques o a cops de martell. Un cop netejat i preparat el terra, i entre pols, sòl, soroll i cops de massa tornaren a re col·locar i encaixar les pedres. Cal dir que en aquest procés no totes sobrevisqueren. Per sort n’hi havia de noves per substituir-les. Al capvespre del dissabte donaren per acabada la tasca. El vigilant i el soldat tornaven a tenir una llosa com Déu mana. Com a testimoni deixaren durant una setmana les tanques metàl·liques. Era per assentar l’obra o un signe de respecte pel vigilant i el vell soldat?
Pensant-t’ho bé, no crec que la brigada en sabes rés del vigilant i el soldat, han passat massa anys, però és ben curiós que qui ha tornat la pau a les lloses del clos fos un grup de compatriotes del soldat.
Però al tercer dia començà a moure’s una llosa a l’antic clos.
Aconseguirà arrossegar a la revolta a les seves companyes?
Estan condemnats a no poder descansar en pau, el vigilant i el vell soldat?.
