Qualitat professional, reconeixement laboral

Jaume Solé
Veí de les Grases

Un altre ple municipal amb la participació de la ciutadania. Em sembla “fantàstic” i un excel•lent exercici de democràcia que les veus dels ciutadans i ciutadanes es puguin sentir al ple davant dels representants polítics. És una llàstima que en els darrers anys aquestes intervencions únicament es refereixin al mal tracte que reben els ciutadans per part de l’Equip de Govern de l’Ajuntament. Aquesta vegada els ciutadans i ciutadanes que volien ser atesos i escoltats han estat: un grup de persones, un col·lectiu de dones, un sector de professionals, unes treballadores amb un gran sentit de la responsabilitat i del compromís per la seva professió. Van venir al darrer ple municipal per expressar tranquil·lament la seva preocupació pel futur de la tasca i la qualitat de la feina que realitzen; em refereixo a les educadores de les escoles bressol municipals.

La seva veu fa anys que està en l’aire, les seves paraules fa anys que se les porta el vent d’un costat a l’altre sense que de moment ningú cregui en les seves reivindicacions. En els darrers anys el vent s’ha tornat tempesta i el que era un estira i arronsa amb els professionals d’un servei s’ha convertit amb un menyspreu a la feina que fan.

Les educadores de les escoles bressol municipals Fàbregas, Patufet i Tambor demanen dues coses ben senzilles: exercir la seva feina amb la qualitat pedagògica en l’educació que es mereixen els infants de 0 a 3 anys, i el reconeixement laboral i professional de la feina que desenvolupen. Bé, res més que no vulguem per a nosaltres mateixos com a treballadors i treballadores que tots i totes som.

Des del coneixement personal puc dir clarament que no els empenya un motiu exclusivament econòmic. Durant molts anys hem gaudit de la seva professionalitat, posant el nivell molt alt en l’educació i l’atenció dels nostres nens i nenes. Han demostrat professionalitat responsabilitat i a més han afegit un bon grapat d’entusiasme, d’il·lusió i d’esforç per dedicar-se als valors pedagògics i educatius dels infants més petits de Sant Feliu, els més petits, no per això els menys importants.

Està molt clar que per satisfer les seves demandes cal voluntat política, voluntat que fa molt de temps que no existeix en aquest Equip de Govern en les qüestions que afecten als infants: Xarxa d’atenció a la infància, escoles bressol municipals o consell d’infants.

La seva reclamació és raonada i és de justícia seure, dialogar i consensuar una sortida que valori el servei i la tasca que fan. No tinc res a dir que no hagin dit elles, aquí teniu la seva veu, les seves paraules; llegiu-les atentament. Amb un esforç decidit apostem pel futur dels nostres infants.

Les festes de tardor, un mes i molts anys després

Clara Bosch
Veïna de Centre

Fa aproximadament un mes que es van acabar les festes de tardor de Sant Feliu de Llobregat, que per a mi sempre han estat molt especials. Potser perquè molts records de la meva infància, estan relacionats amb els correfocs, els trabucaires, els gegants i grallers de Sant Feliu, amb el seguici, les atraccions i els balls de bastons... i suposo que en part, també, perquè és quan celebro el meu aniversari, ja que vaig néixer un dia 13 d’octubre.

És per aquestes raons, que des de ben petita sempre he esperat el segon cap de setmana d’octubre en candeletes, i no precisament per la festa de la hispanitat...
A mesura que he anat creixent, les festes han anat canviant de significat, per a mi, al llarg dels anys. Han passat de ser un esdeveniment eminentment familiar, on pares, fills, tiets i cosins, anàvem plegats a veure passar el correfoc o el cercavila; a ser uns dies de gresca que comparteixo sobretot, amb els meus amics.

Però últimament, tinc problemes... Des de fa uns anys, els meus amics insisteixen en que marxem a celebrar el meu aniversari fora de Sant Feliu. Jo els dic el que els he dit sempre, que son festes i que s’ha d’aprofitar, que ens ho passarem molt bé. Però així com d’altres anys això havia estat veritat, en els últims anys les coses no han estat com jo esperava.

Des de fa un temps, la oferta d’oci nocturn de Sant Feliu, ha caigut en picat. No només hi ha poques opcions d’anar a fer una copa tranquil•lament, si no que a més, els locals nocturns de la ciutat estan tallats per un únic patró i s’ha perdut, per exemple, el Casal de Joves; que quan jo era adolescent era un referent d’activitats musicals alternatives i gratuïtes.

Aquesta davallada d’oferta de diversió nocturna de la nostre ciutat, es reflexa clarament en el programa dels últims anys de les festes de tardor. No valen excuses de que aquest any estem en crisi i per això les festes han estat austeres... Això dura des de fa temps! En les 5 o 6 últimes edicions de les festes de tardor, ha anat desapareixent tota la diversió nocturna, que no només és per als joves, si no per a tothom que vulgui passar-ho bé, també durant la nit (la gent de les colles, els pares dels adolescents que comencen a voler sortir amb els seus amics, la gent de mitjana edat i la gent gran que s’animen a sortir per festes...).

Tota aquesta gent, i els joves especialment, hem vist com el ball del carrer Joan Maragall, cada any era pitjor i tancava més d’hora; hem estat testimonis de com s’han deixat de fer activitats musicals al Casal i al pavelló esportiu, hem assistit a la desaparició del concert, que aquest any ja no s’ha fet...
Tot això pel que fa a l’oci nocturn, però de dia també hi ha mancances importants: la fira cada cop és més reduïda, ja no hi ha casetes d’associacions folklòriques, cada cop hi ha menys gent al correfoc... alguna cosa està fallant i molt.

Aquest any, jo com molta gent jove de Sant Feliu, hem decidit passar la major part del nostre temps, a La Petita, les festes alternatives de la ciutat. Unes festes que no tenen res a veure amb l’Ajuntament, però que a nivell d’oferta d’activitats culturals, socials, d’oci i musicals, està molt més aconseguida que la festa major oficial. Això no pot ser. L’existència de La Petita és fruit de la riquesa i de la diversitat de la gent de Sant Feliu, però també és el resultat de l’esforç d’un grup de gent que han acabat suplint el paper que hauria de jugar la regidoria de cultura. L’èxit de La Petita és gràcies als seus organitzadors, i si alguna cosa han d’agrair-li ells a l’Ajuntament, és haver fet una programació de festes tant patètica, que el parc Nadal ha estat ple a vessar durant tots els dies festius.
Com a ciutadana de Sant Feliu, vull reivindicar unes festes com cal a la meva ciutat. Vull poder tenir raons de pes per defensar que per festes val la pena quedar-se a Sant Feliu, vull poder dir amb el cap ben alt que Sant Feliu és una ciutat que es preocupa no només perquè la gent pagui impostos, si no també per la felicitat dels habitants de la ciutat; i l’oci forma part indissoluble, del que necessita la gent per a viure bé.

Inicio actividades deportivas

Daniel Muñoz
Veí de Centre

Mediante este escrito, quiero dar relevancia a la labor de tantas personas, padres y madres, y a sus respectivos hijos e hijas; que cada año llenan de actividad desinteresada las instalaciones de nuestra ciudad, y que conforman una parte muy importante del tejido asociativo de Sant Feliu. Es muy importante, y hay que destacarlo; el dinamismo que aportan todas las entidades deportivas, cómo de manera desinteresada movilizan a cientos de niños y niñas cada fin de semana para la respectiva competición o partido, y cómo todo esto aporta un sentimiento de ciudad dentro de cada una de las personas implicadas.


Si recuperáramos, de alguna manera, lo que suponía la temporada deportiva, podríamos realizar una serie de afirmaciones como las que a continuación pretendo exponer.

Una de las cosas que más se echa de menos en la temporada estival, es la cantidad de padres que los sábados y domingos por la mañana intentan aparcar, de cualquier manera, cerca de las instalaciones deportivas; debido a que tienen que llevar a sus respectivos hijos e hijas al partido que corresponde. Que no se entienda como una crítica, todo lo contrario, ya que yo mismo continuo siendo uno de "esos" cuando realizamos la convocatoria de mi equipo.

Si usted, como padre o madre, sufre este síndrome, éste no es otro que el síndrome del INICIO DE LA ACTIVIDAD DEPORTIVA DE LAS ENTIDADES. No se preocupe por su estado, lo único que hay que hacer es madrugar, llegar de los primeros, hablar con los padres de su entidad en cuestión, ubicar a todos los jugadores a los que sus padres no han podido llevar -porque ese día trabajan-, y un largo etcétera que nos llevaría varias páginas.

También los protagonistas principales de ese día, los niños y las niñas que van a competir, padecen una especie de síndrome, pero con otro tipo de síntomas, que no todos los padres conocen; los síntomas del PRE PARTIDO. Sus mecanismos de defensa, no son otros que: levantarse de la cama dos horas antes, ya que no se quiere llegar tarde al partido, revisar varias veces la mochila por si se les ha olvidado algo "imprescindible" para el partido -esos calcetines idénticos como los que se pone Juan Carlos Navarro, o esas botas de fútbol igual que las de Mecí-, y preguntar una y otra vez al padre o a la madre “¿cuándo salimos para el partido?”. El síndrome pre partido, tiene también un componente nervioso, que se suele curar una vez acaba el partido


Con este texto, solo quiero enfatizar estas dos figuras tan importantes, como son los padres y los hijos que comienzan sus actividades deportivas; para animarlos de corazón, a que bajo ningún concepto -aunque caiga una multa por mal aparcamiento-, se desvíen de este camino, para que continúen ayudándonos a aprender todos los conocimientos y valores de convivencia y amistad, que se ganan con la práctica del deporte. Como dijo Juvenal, "mens sana in corpore sano”.